lunes, 25 de julio de 2011

Ironman Zurich, objetivo cumplido!!!

Ya han pasado algunos días desde que conseguí acabar el IM, y a día de hoy sigo disfrutando de esta experiencia, y quiero seguir disfrutándolo más.

Esta fue mi experiencia del día de la prueba, realmente un día excepcional y seguramente irrepetible.


A las 4h50 me desperté, habiendo dormido bastante bien y con muchas ganas de empezar el día. Desayuné un par de bocadillos de nutella, un plátano y un café con leche, y listos para salir. Estábamos en el centro de Zurich, y cogimos un tranvía para llegar a la zona de transición. Iba muy bien de tiempo, y esto me hacía ir tranquilo. Pude ordenarme las cosas y ponerme el neopreno con calma, incluso meterme en el agua para mojarme un poco. En la salida estaba con mis padres, Silvia, y con Albert y Sandra. Empezaba mi gran reto!!!



A las 7h de la mañana se daba la salida. Es impresionante ver como 2.000 personas se tiran al agua al mismo tiempo. La verdad es que no quería empezar recibiendo leches por todas partes, así que me esperé a que los más ansiosos estuviesen en el agua para entonces salir. Me fui hacia el lado izquierdo, pensaba que sería buen lugar para nadar, y así fue. Al principio, es inevitable nadar con tráfico pero más allá de algún pequeño barullo, nada importante. Nadé muy bien hasta la primera boya donde se volvió a hacer un poco de tapón, pero para evitarlo volví a abrirme para no sufrir agobios. Era consciente que haría más metros pero me daba igual, no quería tener ningún encontronazo con nadie. Así llegué a la primera vuelta donde se pasa por debajo de un pequeño puente y se sube a una isleta. Miré el reloj y estaba sobre los 39min, iba bien!! Además, mis padres, Silvia, Albert y Sandra me reconocieron y fue brutal el griterío!!! Empezaba la segunda vuelta con una energía y subidón brutal!!!!
La segunda vuelta fue igual de bien!! sensaciones buenísimas, y contrariamente a lo que me esperaba estaba disfrutando un montón!! hacía un año no nadaba más de 1.000m seguidos, y hoy lo estaba haciendo con unas ganas y fuerza espectacular para mi.

Salí del agua y directo hacia la zona de boxes. Transición en 4min56s, y listos para la bici!! La transición la hice tranquilo, pero como no, hubo anécdota divertida... Tenía un bocadillo metido en el bolsillo del maillot, que cuando me lo puse desapareció!! pensaba que lo había perdido, cuando realmente seguía en mi espalda. Las fotos son buenísimas porque parece que tenga una chepa de escándalo!!! como se rieron mis padres y Silvia!!! todavía a día de hoy sigue el cachondeito!! Ojo a la foto!!!

En fin, empiezo la bici con los primeros 30km planos, geniales para rodar. No voy del todo cómodo acoplado ya que noto que la espalda y cervicales todavía están un poco resentidos de la natación, aún así sé que es algo pasajero. En este primer trozo me empiezan a pasar auténticos bólidos, pero tengo claro que voy ha hacer mi carrera y no quiero seguir a nadie. A partir del 30km la cosa deja de ser plana y empieza a ser más movidita, rampa de 1km y para arriba. Después empiezan los sube y baja durante 20km más, que no son cómodos del todo pero se pasan bien. En el 50km encontramos el primer puerto de 3km. Son rampas que empiezan a apretar, pero todavía voy fresco y se suben bien. Una vez arriba, algunos km de bajada para llegar al segundo puerto de 5km. Después bajada y plano, y con ganas de llegar al mítico Heart Break Hill. Después de 10km de plano giro a la izquierda y empieza lo bueno. El Heart Break Hill es prácticamente 1km de subida con pendiente media del 16%. La verdad es que aunque es un muro, se sube rápido. El ambiente con la gente a lado y lado de la carretera, obligándonos a subir de uno en uno, hace que sean los mejores metros en bici. Música a todo trapo y con un ambientazo espectacular. Se te pone la piel de gallina y lástima que aún siendo un pedazo de subida, la emoción es tan grande que se disfruta como un enano con bici nueva.

A partir de allí se vuelve a pasar por la meta y se empieza la segunda vuelta. Esta segunda vuelta la hice con mejores sensaciones, e incluso pensando que había ido más rápido que la primera vuelta, pero al final me salió 15min más lenta. La verdad es que tampoco estaba preocupado, y aún habiendo hecho 15min más de lo que inicialmente había previsto, lo disfruté tanto que me daba igual el tiempo. En la T2 tenía unas sensaciones muy buenas!! no notaba nada el cansancio y anímicamente estaba de subidón, así que encaraba la maratón con muchas ganas. La T2 fue igual que la primera, en 4min51s, y listo para correr!!

Justo empezar a correr, al cabo de 3km empezó a llover. A priori lo agradecí ya que personalmente no me importa correr con lluvia, incluso creo que rindo mejor!! el problema fue cuando empezó ha hacer relámpagos!! a raíz de esto, empecé a pensar que la organización podía parar la cursa (sin saber realmente si se podía hacer esto), y viendo lo bien que iba y lo cerca que estaba de ser FINISHER era algo que no quería ni pensar!! así que mi reacción fue intentar apretar para llegar antes.

Los primeros 15-17km conseguí mantener un ritmo bastante constante sobre los 5min/km. Iba bien, y lo mejor es que con fuerza y ganas. El problema vino a partir del 18-19km. Dejó de llover, de hacer relámpagos y salió el sol... Todos mis temores desaparecían, y la rabia que llevaba dentro por si alguien podía parar la carrera desaparecían, así que creo me relaje inconscientemente y es cuando el cansancio apareció. Los últimos 20km tocaba sufrir!! pero la realidad es que hasta ese momento había ido muy y muy bien, y sabía que ahora tocaba sufrir!!


Así que dispuesto a sufrir bajé el ritmo y me lo empecé a tomar con más tranquilidad. No quería llegar al punto de sufrimiento extremo, así que decidí caminar en los avituallamientos e ir conservando fuerzas. Los 20km fueron pasando y sinceramente aunque fueron duros, no llegué a plantearme nunca caminar entre avituallamientos. Durante toda la carrera fui cruzándome con mis supporters!!! brutal cada vez que los veía!! era una auténtico griterío, y salía de allí emocionado!! es que no hay palabras para describirlo!! simplemente espectacular!! Iba sumando km, o mejor dicho restando!!! Entraba en la última vuelta cansado, pero sin haber llegado a mi límite. En ningún momento se me pasó por la cabeza caminar más de la cuenta, parar, abandonar... nada de esto!! todo lo contrario, sabía que en breve iba a conseguir mi objetivo, y las ganas de llegar me hacían no pensar en nada de esto.

La llegada a meta es algo muy emocionante. Sólo pisar la alfombra azul se te mete en el cuerpo una emoción tan grande que es alucinante!! esos últimos metros es, sin duda lo mejor de todo el día!! entré en meta con una sonrisa de lado a lado, y evidentemente con un griterío de mis padres, Silvia, Albert y Sandra, y mucha más gente que aplaudía y gritaba, que los pelos se te ponían de punta!!! Es muy chulo vivir un momento así!!! Porque es cuando te das cuenta de lo que acabas de hacer!! Tantas horas entrenando, sacrificando momentos, ir de un lado a otro estresado para cumplir horas de entreno, durmiendo menos de lo normal, etc... han valido la pena!! El sueño de haber hecho un IM se ha cumplido, y ahora sólo toca disfrutarlo y valorarlo.

Por último, simplemente concluir con algo que ya he venido constatando desde hace muchos días, y realmente el día de la carrera te acabas de dar del todo cuenta. Aunque parezca que el IM es algo personal, que sólo eres tú quien lo hace, quien entrenas, que duermes poco, que sufres, etc.... sin duda es algo que es necesario tener gente a tu lado, y que cada uno juega su papel que es fundamental para poder ayudarte a llegar al final. Así que a TODOS mil gracias por haber estado junto a mi antes, durante y después de la carrera!!! porque sin vosotros hubiese sido imposible disfrutar tanto de este reto personal como lo he hecho!!! y aseguraros que nunca me lo había pasado tan bien y disfrutado tanto!! simplemente ha sido genial!!!!

martes, 5 de julio de 2011

Últimas reflexiones antes del IM

Tan sólo quedan unos días para hacer mi primer IM, y a día de hoy tengo un montón de sensaciones diferentes...
Por un lado muchísima ilusión de poder afrontar un reto de este estilo. He estado más de 6 meses entrenando para intentar llegar a línea de meta, y tengo muchas ganas de poder vivir una experiencia así. Me he imaginado la carrera varias veces, y he intentado planificar todos los detalles para poder llegar a cruzar la meta. En general, mi principal objetivo es acabar, y poder decir que soy un Finisher! aún así, también es verdad, que mi instinto competitivo hace marcarme algún "tiempo objetivo", y así lo he hecho. Creo que poder estar sobre las 12h sería un tiempo excelente según los entrenos que he hecho. Sé que si tengo fuerzas y me sale una buena carrera, podré bajar de este tiempo, pero también sé que puede pasar lo contrario.

En la natación, preveo hacer un tiempo de 1h20 más o menos. He entrenado bien, y estoy muy contento porque he conseguido consolidar esta modalidad. Recuerdo que hace un año no era capaz de nadar más de 750m seguidos, y encima sin meter la cabeza en el agua y con mucha angustia. A día de hoy, nado tranquilo y aunque no sea un lince en el agua creo que podré salir del agua en buenas condiciones.


Con la bici me siento muy bien! Desde que acabé la maratón de BCN que he estado entrenando bici y he cogido muy buena forma. Salidas con Luís, cursas cicloturistas y excursiones por mi cuenta por todo Catalunya me han hecho coger mucha confianza en esta modalidad. Me he marcado un tiempo de 6h (media 30km/h), aunque sé que podría ser menos. Lo que me da miedo es pasarme, y por eso intentaré ser conservador y guardar las máximas fuerzas para la maratón.


Por último, con el run tengo sensaciones contradictorias. Para mi ha sido un año en el que empecé consiguiendo mi primer gran reto, ser un sub3!!! Después de esto, dejé el correr de lado para dedicarme 100% a la bici, y con previsión de volver a meterle caña al run a falta de un par de meses del IM. El problema ha sido que justo al volver a correr, he tenido una tendinitis muy molesta en el pie derecho, lo que me ha hecho parar de correr durante algunas semanas. Estas 3 últimas semanas he podido correr con más intensidad y aún sintiendo molestias, creo que seré capaz de correr sin problemas. Quizás lo único es que no he conseguido, es coger el punto físico que tenía para la maratón de BCN. Esta es la parte que me da más respeto, de hecho dicen que el auténtico IM empieza en la maratón, y así lo veo. Sé que aquí tocará sufrir mucho, y como he ido leyendo en blogs y crónicas, deberé saber engañar mi cabeza para no parar, y seguir corriendo. Tengo claro el concepto, pero también tengo la duda de si seré capaz de hacerlo… costará!!

Además de la ilusión enorme que tengo, también me noto nervioso y con algunas dudas. Sé que es normal, y el hecho de no saber hasta cuando mi cuerpo puede aguantar, hace que me note inquieto e intranquilo (es una lucha constante en autoconvencerme que estoy bien físicamente!!). De todas formas, me encanta saber que en pocos días podré estar en la línea de salida del IM de Zurich!! Brutal!!! Creo que será un momento espectacular!!

Como mucha gente me ha dicho, ahora ya está todo hecho, y lo único que hay que hacer es intentar disfrutar al máximo el día del IM. Y creo que es lo que voy y quiero hacer. Tanto el viaje (que me acompañan mis padres), como los días previos, y el mismo día del IM, quiero ser consciente de las máximas cosas posibles, y disfrutar del ambiente y prueba tanto como pueda. Una cosa así se hace una o muy pocas veces en la vida, con lo que vale la pena guardar en la memoria cada instante.

Espero que la próxima vez que escriba en el blog, pueda decir que ya soy un FINSHER!

A por ello!!!

domingo, 1 de mayo de 2011

Triatló B de Banyoles

El diumenge 1 de Maig en presentàvem a Banyoles amb l'objectiu d'acabar el nostre segon triatló en distància Half Ironman.

Pel Javi i l'Albert formava part de la seva preparació de cara el seu gran objectiu de l'any: IRONMAN ZURICH.

Per la meva part, l'objectiu era intentar acabar-lo de la millor manera possible i seguir gaudint d'un triatló més... encara que, tenint en compte els pocs entrenaments que portava, sabia que més que gaudir acabaria patint molt.... No obstant, tenia un alicient especial, per primera vegada la Txell venia amb l'Adrià i, poder creuar l'arribada amb ell en braços era la millor de les motivacions... 



A les 8h:30min en punt es donava la sortida als 515 participants i 2.200m de natació ens esperaven per l'estany de Banyoles... Realment, un lloc ideal per nedar, doncs els primers 1.800 metres eren totalment rectes i les boies de senyalització dels carrils servien per no perdre en cap moment la bona direcció.

Personalment, se'm van fer una mica llargs i vaig notar la falta de preparació. Mai havia nedat una distància tan llarga i, realment, els últims metres se'm van fer durs:

Temps Javi:  45min:43seg - parcial 329
Temps Lluís: 48min:06seg - parcial 372


El tram de ciclisme constava de dues voltes de 40km (per un total de 80km) en un circuit pels voltans de Banyoles. Per la zona on ens trobàvem i les diferents opcions que hi ha, la veritat és que no era un circuit excessivament dur.

La part inicial amb constants puja-baixa, amb una carretera en molt bon estat i molt ample. La segona part del recorregut, després d'una lleugera pujada d'uns 3 quilòmetres, totalment plana i amb certa tendència a la baixa.

Vam poder rodar aclopats durant molta estona i això també es va notar en la velocitat mitjana final.

Temps Javi:  2h:24min:21seg - mitja de 33,25km/h - parcial 251
Temps Lluís: 2h:28min:46seg - mitja de 32,27km/h - parcial 294 




Finalment, iniciàvem l'últim tram, 20km de running en un circuit de 3 voltes al voltant de l'estany de Banyoles.

Circuit totalment planer i en un entorn ideal... Durant aquest sector ja vam poder gaudir també del suport de tota la gent que ens va acompanyar (Silvia, Sandra, Txell, pares de la Txell i l'Adrià). S'ha de dir que, en proves com aquesta, veure la teva gent i sentir el seu suport és un extra molt important per seguir endavant !

En aquest sector, l'Albert va haver d'abandonar per, segons ell, problemes físics... No obstant, el Javi i jo estem convençuts que, sabent que tard o d'hora l'acabaríem atrapant, va fer ben fet d'abandonar... jejejejeje    ; )
  

Com acostuma a ser habitual, aquest últim sector se'm va fer llarg, pesat, dur, etc... Vaig tenir la sort que un company de feina, en Carlos Carbonell, em va voler fer de "llebre" i em va acompanyar durant tot el tram de running...

Haig de dir que em va anar molt bé per tal de poder seguir un ritme, em va ajudar en els avituallaments i em va anar donant el ànims i la motivació necessària en els moments crítics... Gràcies Carlos!!!

El Javi, en canvi, com en ell és habitual, acabant les curses de menys a més... amb en sector de running molt i molt bó que el va permetre acabar amb molt bones sensacions i un temps encara millor.

Temps Javi:  1h:31min:07seg - parcial 178
Temps Lluís: 1h:42min:11seg - parcial 316


Finalment, el moment desitjat... l'arribada i un nou triatló en distància Half Ironman acabat. Sens dubte, és el millor moment de tots i les sensacions indescriptibles.

Temps Javi:  4h:41min:11seg -


Temps Lluís:  4h:59min:03seg -

Finalment, la foto desitjada...   
  

domingo, 6 de marzo de 2011

Marató de Barcelona... Finisher sub3h!!!

Quin gran dia va ser el passat diumenge 6 de Març!! Després d’haver entrenat durant molt de temps, dedicat moltes hores a córrer i córrer, despertar-me d’hora al matí, deixar de fer moltes coses per haver de dedicar temps a entrenar.., al final he trobat la recompensa que buscava!! Ser un sub3h!!!


Des del primer moment sabia que seria molt difícil aconseguir l’objectiu de baixar de les 3h, i anava molt mentalitzat que patiria molt, però no volia deixar perdre l’oportunitat de provar-ho. M’havia fet una chuleta on tenia els temps de pas cada 5km, i és lo que volia seguir des d’un bon començament. Els primers km van ser força ràpids, les ganes de començar a córrer van fer que apretés i tenia ganes de començar a guanyar segons. No baixava de 4’00 - 4’05 el km. Tan és així que pràcticament al km10 ja treia quasi 50 segons al meu propi pla.

La mitja marató la vaig passar amb un temps de 1h28m38s, i em sentia molt bé física i mentalment. De fet, massa i tot!! Vaig començar a pensar, que això no seria tan dur com preveia.... Els següents km seguia anant a bon ritme, 4’15 i no patint gaire.

La part dura va començar al km 28, baixant la diagonal després d’haver deixat la Torre Agbar enrera, on primer de tot vaig començar a sufrir mentalment. Sabia que venia una part que no m’agradava gens, tot lo que és la zona que passa pel lateral de les rondes fins a l’Arc de Triomf. Sort, que el patiment mental el vaig saber gestionar bé, i no se’m va fer pesat. Havia superat el primer bajón, tot seguia ok!!!. Va ser a partir del Parc de la Ciutadella on la cosa va canviar.... Començava a anar ja carregat muscularment i la petita pujada que hi ha fins arribar a l’Arc de Triomf em va fer adonar que ara començava l’autèntic patiment!! Fins arribar a Pl. Catalunya anava intentant no baixar el ritme de 4’15 - 4’20, i no perdre lo que havía guanyat al principi. Sabia que a partir d’allí, venia baixada i podria recuperar-me muscularment, però no va ser així!!!. Seguia notant dolor muscular i no volia pensar amb lo que quedava, perquè estava encara al km32. Vaig aconseguir passar aquells km prenent-me un nou gel que em va donar força, però al arribar al km37 vaig tenir el primer intent de rampa a la cama dreta. Això em va fer posar molt nerviós perquè podia perdre el temps que portava de més en un no res. Així vaig anar gestionant el temps que portava de més, sabia que fent 4’40 arribaria a l’objectiu marcat. Al km 39 la rampa va venir de nou, i ara sí que l’estravada va ser més forta. No sabia si aguantaria, i era conscient que ho podia perdre tot si havia de parar per estirar. Ara sí que anava nerviós, però havia de calmar-me. Sabia que quan més nerviós estigués, més probabilitats de que la rampa apareixes de nou. Així vaig aguantar fins al final, intentant relaxar les cames, i baixant més el ritme. Quan vaig entrar a l’Avinguda Mª Cristina, tenia 1min15s de marge, i ara sí que veia que el somni de poder baixar de 3h l’aconseguiria!!

La entrada a meta va ser brutal!! un munt de gent, i la sensació d’haver pogut superar la mítica barrera de les 3h em van fer sentir-me molt feliç i content!! ho havia aconseguit!!!
Finalment, creuava amb un temps de 2h59min18s!!


Ara toca deixar el running una mica de banda, i tornar a enganxar la piscina i la bici a tope!! que també hi ha ganes!! Pròxim gran objecitu a la vista... IM a Zurich!!!! i com no, l’any que ve amb ganes de repetir, però aquesta vegada amb companyia del Lluís!!!

domingo, 6 de febrero de 2011

Mitja Marató Granollers - 2011

Per tercer any consecutiu, ens presentàvem a la que podríem considerar la gran Mitja de Catalunya, la que com a mínim segur és la que té un millor ambient, millor participació i un recorregut molt atractiu pel corredor...

No obstant, a diferència d'altres anys, jo arribava amb un estat de forma totalment lamentable... després de quasi 3 mesos sense entrenar (i 2 setmanes abans intentar fer alguna cosa), l'objectiu era molt clar: simplement intentar acabar... de fet, la idea era ni tan sols anar-hi, però les ganes d'estar amb el Javi i al Nic a la sortida van poder amb tot...

Cursa sense cap història... des del km1 patint per mantenir un ritme mínimament digne... afortunadament, el Javi (que venia de fer la seva millor marca la setmana anterior a la Mitja de Barcelona) es va quedar al meu costat per donar ànims i tot el suport necessari (mentre es prenia la cursa com un entrenament de recuperació...)

Així doncs, amb les sensacions de patiment constant i uns últims quilòmetres per oblidar, al final vam poder acabar una mitja més (res a veure amb les sensacions i el temps de l'any anterior on tot havia estat molt diferent...) i agrair el Javi que es quedés al meu costat...

De totes maneres, com tot té una lectura positiva, el que sí és cert és que aquesta Mitja ha estat el punt d'inici per tornar a agafar certa rutina d'entrenaments i començar a pensar en propers objectius de cara el 2011.

Javi Badia - 1h.49min.40seg.

Lluís Buscà -1h.49min.40seg.

Nic Ayuso - 1h.51min.34seg.

domingo, 30 de enero de 2011

Mitja Marató de Barcelona 2011



El passat diumenge 30 de Gener participava a la Mitja Marató de Barcelona. La veritat és que tenia l’objectiu clar; arribar al 1h24. Un temps bastant atrevit ja que durant les últimes setmanes no havia entrenat lo que hagués volgut, i això em feia dubtar de si seria capaç. Les sensacions a l’inic de començar la carrera no eren gaire bones, i anava una mica a l’expectativa de saber que passaria.



Així, a les 8h començava la cursa en el mateix Arc de Triomf. Récrod de participació amb 8.000 corredors. Els primers 10km els vaig passar en 39m10seg, i confirmant les sensacions gens bones que ja tenia. Malgrat el temps era bo per arribar en el temps marcat, em notava cansat i amb molts dubtes de saber si podria mantenir o millorar, encara que fos una mica, el ritme.

Però a partir d’aquí, no sé que vaig fer ni que va canviar, però vaig aconseguir agafar un ritme constant de 3m57s/km durant els següents 5-6km. Això em va animar moltissim i em va motivar per intentar exprimir-me al màxim els últims km. En el km17 vaig fer càlculs i veia que podia arribar al final entorn 1h23 – 1h24, però estava clar que no podia baixar ritme. Els últims 2km se’m van fer bastant llargs, anava molt cansat i molt pujat de pulsacions. Vaig enganxar-me a un altre corredor que m’avançava, i lo únic que pensava era no perdre els seus peus de vista. Això em va ajudar a arribar als últims 500m on ja pràcticament se sentia el so de l’arribada. Entrant per l’Arc de Triomf, últim sprint i finalment acabava amb un temps impensable, 1h23m10s!!! Gran récord!!! i contentíssim perquè n’hi m’ho creia. Sense haver entrenat en excés havia conseguit un temps boníssim per mi.

Tot això, m’ha pujat molt la moral per poder arribar a la Marató de Barcelona i veure si sóc capaç de baixar de les 3h. Però també m’ha fet tocar de peus a terra, i entendre que he d’acabar de fer una bona preparació aquest mes que queda! En fi, que vaig en bon camí!